Perquè de vegades la rutina ens sorprèn...

Avui diumenge hem tingut bolo, cosa rara, però ha estat així. Ens hem dirigit al teatre sense saber ben bé què ens trobaríem... si un esplai, si una escola, si families...

Un cop hem començat el bolo ens hem adonat que més que no pas nens, hi havia pares i mares... vaja... que era un passe familiar de diumenge matí...

En un principi ens ha incomodat una mica la idea, o al menys a mi (Alba), perquè acostumats a actuar només per a nens/es i profes, fer-ho per a pares i mares... era un repte! Tot i així, ens hem tirat a la piscina i ha sortit un bolo molt maco...

Ha estat súper emocionant veure com els pares reaccionaven igual que els nens i nenes i fins i tot participaven quan l'obra ho requeria. Els aplaudiments que hem rebut crec que han sigut dels més eufòrics que hem rebut fins ara... imagineu-vos... teníem la pell de gallina. Després d'això hem decidit fer la xerrada que normalment fem amb les escoles i la cançó final i la participació de tothom ha estat immillorable.

Així doncs, hem acabat el bolo la mar de satisfetes... i de sobte... ja començavem a recollir atrezzo quan veiem uns quants caps per sota del teló mirant què feiem... eren uns quants nens i nenes! La Laura ha pensat "de perdidos, al río!", i hem decidit anar a parlar amb ells. Dos minuts més tard, ja teníem una fila de nens, nenes, pares, mares, iaies, iaios... que volien parlar amb nosaltres. Tot allò s'ha convertit en una cosa semblant a quan els nens i nenes fan cua per seure a la faldilla del paranoel i donar-li la carta... Venien, ens deien el seu nom, què els havia agradat de l'obra i ens feien un petonet i una abraçada... No sé com explicar-vos però ha estat màgic... Normalment no tenim ni temps per mirar als nens ni als ulls... els veiem allà, a les butaques i intentem arribar el més a prop a ells, però avui, poder tenir-los tan a prop ens ha encantat. Ens ha semblat raro l'admiració que mostracen envers nosaltres i l'emoció que els provocava fer-nos un petó. Tan de bó a tots els bolos ho poguessim fer...

I és que... de vegades la rutina ens sorprèn...