6.53h del matí: pipi-pipi-pipi... el despertador. Ens llevem, dutxa i esmorzar (self-service on no hi havia gaire per escollir realment... però self-service... així que ens vam endur el berenar). Tot seguit, la cua del vàter... i és que ja sabeu que entre els nervis que es passen abans d’una actuació i els efectes del cafè a hores curtes del matí... no comments. Vam arribar al teatre en un tres i no res, de fet, vam anar caminant, tot un luxe. En arribar ens trobem amb l’home que, després ens hem adonat, SEMPRE té pressa. Vam muntar l’escenografia, i per la nostra sort, no ens va caler muntar so i llum, ja que ja ho teníem allà preparat.
El primer passe... què hem de dir... doncs... ehem... ehem... un silenci val més que mil paraules. Vam haver d’esperar uns 30 minuts ja que els nens van arribar tard. A part d’això, ens hem adonat que un bolo pot semblar una shit si el so no ens acompanya... i així va ser...Sort de les noies de recursos que ens van animar i ens van proposar fer el següent sense micros. I el següent va anar rodat. Va ser increïble, sense haver de patir per si el micro no sona, per si el micro va i ve, per si el micro peta, per si el micro cau, per si el micro nanaidelaxina... tot va anar súper bé. Vam gaudir de cada moment... i vam trobar gags nous amb els quals els nens i nenes responien molt bé. Vam sortir molt contentes i vam desitjar que tan de bo mai ens haguéssim de preocupar per problemes tècnics i només per actuar i escoltar les reaccions dels nens i nenes. És curiós, però hi ha moments en què és gairebé impossible fer callar als nens perquè s’emocionen. Per exemple, quan la Clara no troba el trencanous o quan està a punt de donar-li un cop de coixí o quan apareix el Rei dels ratolins. També és increïble quan canten les cançons i se les saben de PE a PA, fins i tot millor que nosaltres.
Després de la bona sensació de l’últim passe, vam recollir volant perquè l’home TENGOPRISASIEMPRE ens feia fora. El “colmo” va ser quan li va dir a la Laura “Oye, tú, no piensas recoger? O qué?”. I després, com que encara no teníem del tot solucionat el tema de la furgo, vam tornar a trucar al RACC per a que ens fessin una revisió. I allà mateix, van muntar ala Juani (recordeu, la furgo) a la grua i ens van portar al taller. Imagineu-nos a l’Aida, l’Aru i al Roger a dintre de la furgo a dalt de la grua... rollo il·legal. Va ser divertit. Després ens van fer la revisió i van canviar alguna peça i a dinar. Tot seguit, de camí a Valladolid!!!
El que ens pensàvem que era una viatge de 2 hores, va resultar durar gairebé 4. Amb uns 7 minuts de pluja de pedra inclosos. Vam passar una mica de nervis, perquè vam entrar en un túnel en el qual a l’entrada posava TORMENTA A LA SALIDA. I nosaltres feiem broma, “si clar, a la sortida hi ha tormenta i abans no... hahaha...” i clar, així va ser... quan vam veure que a la sortida estava el paisatge mig nevat... sen’s va quedar una cara de tontos... En 7 minuts vam veure 4 accidents. Nosaltres vam anar molt a poc a poc , amb la música del xip-xap i amb molt de compte i tot va anar bé. Després del viatge, i un cop a Valladolid decidim buscar l’escola San Agustín, el lloc on havíem d’actuar a l’endemà. En arribar, el Roger va demanar al director si podíem descarregar (per evitar-nos la gran feina a l’endemà al matí). I no només ens va deixar descarregar sinó que també ens va deixar muntar, ens va ajudar ell mateix a descarregar i fins i tot ens va portar berenar..mmmm.... tan de bo ens tractessin a tots els teatres així! Fins i tot ens va regalar un cd del Cid!!!! Wuhu!
I de nit... de tapeo a la plaça major de Valladolid amb el Dani (que ens va venir a visitar). “Huevos rotos, chorizo al vino, queso, sanabresa, croquetas...”... cómo nos gusta el tapeo! I després de menjar a dormir!
zzz
El primer passe... què hem de dir... doncs... ehem... ehem... un silenci val més que mil paraules. Vam haver d’esperar uns 30 minuts ja que els nens van arribar tard. A part d’això, ens hem adonat que un bolo pot semblar una shit si el so no ens acompanya... i així va ser...Sort de les noies de recursos que ens van animar i ens van proposar fer el següent sense micros. I el següent va anar rodat. Va ser increïble, sense haver de patir per si el micro no sona, per si el micro va i ve, per si el micro peta, per si el micro cau, per si el micro nanaidelaxina... tot va anar súper bé. Vam gaudir de cada moment... i vam trobar gags nous amb els quals els nens i nenes responien molt bé. Vam sortir molt contentes i vam desitjar que tan de bo mai ens haguéssim de preocupar per problemes tècnics i només per actuar i escoltar les reaccions dels nens i nenes. És curiós, però hi ha moments en què és gairebé impossible fer callar als nens perquè s’emocionen. Per exemple, quan la Clara no troba el trencanous o quan està a punt de donar-li un cop de coixí o quan apareix el Rei dels ratolins. També és increïble quan canten les cançons i se les saben de PE a PA, fins i tot millor que nosaltres.
Després de la bona sensació de l’últim passe, vam recollir volant perquè l’home TENGOPRISASIEMPRE ens feia fora. El “colmo” va ser quan li va dir a la Laura “Oye, tú, no piensas recoger? O qué?”. I després, com que encara no teníem del tot solucionat el tema de la furgo, vam tornar a trucar al RACC per a que ens fessin una revisió. I allà mateix, van muntar ala Juani (recordeu, la furgo) a la grua i ens van portar al taller. Imagineu-nos a l’Aida, l’Aru i al Roger a dintre de la furgo a dalt de la grua... rollo il·legal. Va ser divertit. Després ens van fer la revisió i van canviar alguna peça i a dinar. Tot seguit, de camí a Valladolid!!!
El que ens pensàvem que era una viatge de 2 hores, va resultar durar gairebé 4. Amb uns 7 minuts de pluja de pedra inclosos. Vam passar una mica de nervis, perquè vam entrar en un túnel en el qual a l’entrada posava TORMENTA A LA SALIDA. I nosaltres feiem broma, “si clar, a la sortida hi ha tormenta i abans no... hahaha...” i clar, així va ser... quan vam veure que a la sortida estava el paisatge mig nevat... sen’s va quedar una cara de tontos... En 7 minuts vam veure 4 accidents. Nosaltres vam anar molt a poc a poc , amb la música del xip-xap i amb molt de compte i tot va anar bé. Després del viatge, i un cop a Valladolid decidim buscar l’escola San Agustín, el lloc on havíem d’actuar a l’endemà. En arribar, el Roger va demanar al director si podíem descarregar (per evitar-nos la gran feina a l’endemà al matí). I no només ens va deixar descarregar sinó que també ens va deixar muntar, ens va ajudar ell mateix a descarregar i fins i tot ens va portar berenar..mmmm.... tan de bo ens tractessin a tots els teatres així! Fins i tot ens va regalar un cd del Cid!!!! Wuhu!
I de nit... de tapeo a la plaça major de Valladolid amb el Dani (que ens va venir a visitar). “Huevos rotos, chorizo al vino, queso, sanabresa, croquetas...”... cómo nos gusta el tapeo! I després de menjar a dormir!
zzz
No hay comentarios:
Publicar un comentario